La pel·lícula-documental es centra en allò existent que suporta l’humà mateix. En allò que l’interpel·la i l’omple de bellesa i també de dolor. D’aquí en neix un diàleg on les mans, els ulls, els sentits, en són els intermediaris, encara que és difícil d’assegurar que aquests intermediaris i allò no siguin la mateixa cosa. La muntanya és el riu, la casa, el bosc, el cingle, un núvol; els protagonistes són una mà, una boca, uns cabells, una paraula, un gest. Podem pensar que tot plegat és només una il·lusió, però el desconcert que emergeix constantment d’aquest diàleg és el pal on aferrar-nos. El poeta Lluís Solà és el referent poètic i la talaia des d’on la paraula es llança al buit, callat,
que hi ha entre nosaltres, la casa i la muntanya, i també n’és un dels protagonistes principals.

Del 7-22 NOV

ESTRENA